El lloguer d’una habitació amb dret a usar la cuina i compartir la cambra de bany, no es pot entendre com arrendament d’habitatge. Així ho dictamina una recent Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid.
La LAU (art. 2) defineix l’arrendament d’habitatge com aquell que recau sobre una edificació habitable la destinada primordialment a satisfer la necessitat permanent d’habitatge de l’arrendatari.
Aquesta característica de satisfer de mode permanent les necessitats d’habitatge de l’arrendatari no és vàlida per a una habitació que no garanteix el desenvolupament de la vida domèstica de l’inquilí com la intimitat i serveis que avui es consideren indispensables, dels quals només se’n disposa de forma compartida.
L’espai que se cedeix en exclusiva és només el d’una habitació, que no es pot entendre compresa dintre de la definició de l’article 2 de la LAU.
Conforme a aquest criteri, l’arrendament d’una habitació no està sotmès a la LAU sinó als pactes entre les parts i al disposat en els articles 1.542 i següents del Codi Civil.
I en conseqüència no pot aplicar-se el règim de duració mínima que estableix la LAU, sinó el termini d’un any pactat en el contracte.
Aquest criteri és mantingut per nombroses Audiències Provincials, podent-se citar les Sentències de l’Audiència Provincial de Madrid, de 3 de desembre de 2006 i 26 de setembre de 2017, o la Sentència de l’Audiència Provincial de Bizkaia de 21 de juliol de 2007.